El Col·legi Claret és un dels molts centres educatius fruit de la vessant educadora de la congregació dels Missioners Claretians, fundada per Sant Antoni Maria Claret.

SANT ANTONI MARIA CLARET. BIOGRAFIA

Nasqué a Sallent, un poble prop de Manresa, el 23 de desembre de 1807. Era el cinquè d'una família de modestos teixidors que arribà fins als onze fills. Practicà l'ofici familiar a la petita indústria casolana i a Barcelona, on estudià a l'escola de la Llotja (1825-29). Estudià Foto de Sant Antoni Maria Claret la carrera sacerdotal a Vic (1829-35), on fou ordenat sacerdot durant la primavera de 1835. Exercí el ministeri parroquial a la seva vila natal. L'any 1839 anà a Roma amb la intenció d'oferir-se com a missioner entre els infidels, però una sobtada malaltia l'obligà a retornar a Catalunya, on a partir de 1840 començà la seva tasca més característica -com a missioner i predicador. Recorregué totes les comarques catalanes, sempre a peu, col·laborant amb el clericat i tots els estaments religiosos del país. Fomentà insistentment la predicació -oral i escrita- en català. És coneguda al respecte la seva afirmació adreçada als qui predicaven en castellà al poble de Catalunya: "Vosaltres prediqueu en castellà, però el nostre poble es condemna en català".

Convençut de la força de la propaganda, fundà la Llibreria Religiosa l'any 1848. En els primers nou anys, aquesta editorial imprimí i difongué més de 10 milions d'exemplars, entre llibres i fullets. El mateix Pare Claret fou un incansable escriptor; les seves obres tracten temes de pietat, de catequesi, de pastoral i de pedagogia religiosa. Només el seu devocionari Camí dret i segur per arribar al cel assolí 185 edicions.

El 1848 missiona llargament les illes Canàries. En retornar a Catalunya, convençut de la necessitat de predicar la Paraula de Déu al poble cada cop més descristianitzat, fundà a Vic, el 16 de juliol de 1849, la Congregació dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria, avui coneguts com a Missioners Claretians.

Nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba, fou ordenat Bisbe el 6 d'octubre de 1850. A la seva diòcesi treballà activament per la reforma, la instrucció i l'organització del clergat. Fundà a Santiago (1855) les religioses de Maria Immaculada, dedicades a l'ensenyament, i creà nombroses institucions de caràcter cultural i benèfic, com escoles de treball i caixes d'estalvi populars. La seva acció cristianitzadora, la promoció cultural i social dels pobres i marginats, i la condemna total i enèrgica de l'esclavitud, l'enfrontaren amb les autoritats civils i amb els rics terratinents de l'illa, provocant fins i tot algun atemptat que estigué a punt d'acabar amb la seva vida.

Cridat a Madrid, és designat confessor de la reina Isabel II, tot i que s'incorporà molt contrariat al seu càrrec (1857). Decideix d'anar al palau reial només les estones imprescindibles per complir amb les seves obligacions religioses amb la família reial. La resta del temps la dedica a la seva tasca de sempre: predicar i difondre per escrit la Paraula de Déu. L'any 1859 li fou encomanada l'administració i custòdia del monestir d'El Escorial, que revitalitzà religiosament i cultural.

La seva actuació apolítica a la cort madrilenya i la seva defensa dels valors evangèlics de justícia i honestedat no varen complaure els enemics de la veritat, els quals organitzaren violentes campanyes difamatòries contra el Sant Pare Claret, i es tornà a atemptar contra la seva vida.

Abandonà la cort quan Isabel II reconegué el regne d'Itàlia, però hi tornà per indicació expressa del Papa Pius IX.

El 1868 ha d'abandonar Espanya forçat per la persecució antireligiosa. A les darreries de la seva vida assistí al Concili Vaticà I. Però hagué de deixar la ciutat de Roma obligat pels seus metges. Es refugià a Prada, al Clofent, acollit de molt bon grat pels Missioners que ell havia fundat. Però fins més enllà de la frontera espanyola arribaren els seus perseguidors, per la qual cosa es refugià al monestir de Fontfreda, prop de Narbona, on morí el 24 d'octubre de 1870.